El descobriment de l’anomenat Nou Món –el continent americà–, designat així per oposició al Vell Món –els continents ja coneguts: Europa, Àsia i Àfrica–, representà en molts aspectes el trastocament de molts dels principis en què es fonamentava el coneixement. La cartografia, les rutes marítimes, l’orde polític, les ànsies d’expansió colonial, el descobriment de noves plantes, de nous animals... Tot un món nou emergia de sobte davant dels ulls atònits dels intrèpids aventurers. Les paraules preexistents procedents del vell llatí no servien per a anomenar tot allò que contemplaven per primera vegada. A partir de la reinterpretació dels sons que emetien els natius en llengües que els resultaven totalment ininteŀligibles rebatejaven les noves realitats.
Un dels productes que cridà l’atenció dels navegants espanyols fou el tomatl; així és almenys com deien en nàhuatl, la llengua parlada pels asteques, a un fruit de color roig o groc, de sabor fresc i gustós, que per a ells significava ‘aigua grossa’. Als espanyols la terminació -atl els resultava totalment impronunciable, i ràpidament hi afegiren un coixí fonètic per a poder articular-la, transformant-la en tomate.
La primera documentació escrita de la paraula tomate en castellà data de 1560 en la Crónica de la Nueva España, de Francisco Cervantes de Salazar: «Los indios taxcaltecas y cempoaleses tuvieron aquel día por muy festival, porque no dexaron cuerpo de aquellos señores que no comiesen con chile y tomate». En valencià/català, igual que en la resta de llengües romàniques, este neologisme ens arriba a través del castellà, i és realment sorprenent la rapidesa amb què ha anat transformant-se per a adaptar-se a les característiques fonètiques i morfològiques dels diversos parlars receptors.
La variant més antiga i fidel a l’original és, sens dubte, tomata. L’única alteració que presenta és la transformació de la vocal final com a resultat d’un canvi de gènere. La tendència a usar en plural este producte (mengen tomates, cullen tomates, venen tomates...) féu que la terminació -es, per analogia amb moltes altres paraules de característiques semblants (escates, fogates, gates, mates, rates...), es reinterpretara com a femenina.
La variant tomata no és, ni de bon tros, exclusiva dels valencians: s’usa en quasi tot el català occidental, en l’Empordà, en el Rosselló i, mar enllà, en l’illa d’Eivissa. La forma tomaca, formada per dissimilació consonàntica, per a evitar la repetició de la t, s’estén a partir de la comarca de la Ribera cap avall, fins a arribar a les comarques del Vinalopó, a on torna a reaparéixer la variant tomata. Com a variants singulars, podem remarcar també l’existència de les formes tomato i tomaco, presents en algunes localitats de la Costera, a on el canvi de la -e originària a -o ha fet que es mantinga el gènere masculí.
Si dirigim la mirada cap al nord, ens trobem que una part dels catalans, arran de l’estranyesa que els produïa la terminació -ate en un mot de gènere masculí, hi afegiren el so adventici [k] (seguint el mateix procediment que ja havien aplicat en altres vocables acabats en -e àtona, com rafe/ràfec o tave/tàvec), i és així com crearen la forma tomàtec. Esta forma és la que reconegueren com a principal la majoria dels diccionaris catalans publicats fins al segle XX; amb tot, Pompeu Fabra optà per donar prioritat a la variant tomàquet, ja molt estesa en una gran part de Catalunya, que és el resultat d’una alteració de l’orde de les consonants finals.
Els mallorquins també feren la seua pròpia adaptació del nom d’esta fructífera hortalissa, i crearen la variant tomàtic, encara viva en l’illa de Menorca, que es transformà en la forma femenina tomàtiga, i a través d’un procés de dissimilació regressiva es convertí en una gran part de l’illa de Mallorca en domàtiga.
Curiosament, este mateix fenomen de sonorització de la consonant inicial és el que ha operat en turc, a on es diu domates. I, ja posats, per a oferir una panoràmica més general de la resta de llengües romàniques, deixem constància que la forma castellana tomate passà al francés, al portugués i a l’alemany tal qual, amb adaptacions purament fonètiques. L’anglés l’adoptà com a tomato.
Però la creació lèxica més original és la de l’italià, a on esta hortalissa és coneguda com a pomodoro, forma aglutinada de ‘pomo d’oro’ (és a dir, ‘poma d’or’). L’anomenaren així perquè la varietat de la tomata que més es difongué originàriament a Itàlia tenia la pell de color groguenc.
Encara que possiblement la denominació més poètica de la tomata és la que engendraren els francesos, hui caiguda en desús: pomme d’amour (‘poma d’amor’). L’anomenaren així perquè creien –o volien creure, amb la seua presta disposició a les pràctiques de seducció– que la tomata tenia propietats afrodisíaques.
A partir de les dades exposades sobre la gestació i la posterior expansió de la paraula castellana tomate, podem inferir algunes idees generals per a intentar transcendir la pura anècdota. La primera qüestió que es pot constatar és la sorprenent capacitat de la llengua per a assimilar estrangerismes i donar-los un contorn ajustat a les característiques fonètiques i morfològiques del propi parlar. Esta capacitat de deglució de paraules provinents d’altres llengües posa de manifest, sens dubte, una saludable vitalitat.
La segona qüestió és l’harmoniosa convivència amb què poden coexistir les diverses variants formals d’una mateixa paraula. El Diccionari de la llengua catalana de l’IEC conté fins a sis formes de la mateixa paraula: tomàquet, tomàtec, tomàtic, tomàtiga, tomata i tomaca. I, val a dir-ho, no s’ha escindit la llengua ni s’ha produït cap hecatombe per esta profusió de variants. Segurament al contrari: els parlants se senten més còmodes sabent que poden fer servir la seua pròpia variant sense que ningú els diga que parlen malament. La llengua no és sols un codi de comunicació sinó també un sistema on convergixen sentiments identitaris.
D’altra banda, la decisió de Pompeu Fabra d’optar per la forma tomàquet ens hauria de fer reconsiderar també alguns prejuís poc fonamentats que tenim sobre la llengua formal. La variant tomàquet és de creació recent i de les més allunyades de la forma originària; la idea de preservar la màxima fidelitat a l’ètim a l’hora de fixar la variant pròpia del registre formal és, per tant, més que discutible. Però és que, a més, en el moment en què Fabra decidí incorporar-la al diccionari com a forma principal tenia poc prestigi social: tota la tradició literària i lexicogràfica catalana es decantava majoritàriament per tomàtec. La forma tomàquet és el resultat d’una metàtesi, fenomen que sovint tendim a associar falsament a deformacions vulgars; però, tot i això, tenia des del seu punt de vista un avantatge indiscutible respecte a la resta de variants: era la més estesa entre els parlants catalans. I, per a Fabra, amb una mentalitat lingüística moderna, eixe va ser el factor decisiu que determinà la seua decisió.
En això, com en tantes altres qüestions, la resolució de Fabra fou admirable. Els valencians més declaradament fabristes haurien d’aprendre a imitar-lo; no tant, lògicament, en l’adopció de la forma tomàquet per a l’ espai comunicatiu valencià –eixa és la part més superficial de la història–, sinó en les raons que l’impulsaren a adoptar esta solució per al català de Catalunya i també en l’escrupolós respecte que mostrà per la variació lingüística. El millor tribut que se li pot retre a Pompeu Fabra actualment des de València és impregnar-se de la seua mentalitat, tan moderna encara en molts aspectes.
*Extracte de l’article publicat amb el títol «¡Ací hi ha tomata!» dins el blog Pren la paraula, Levante-EMV 11 octubre 2017, reproduït en InfoMigjorn, 21 novembre 2017