 |
| Els Gegants Vells d'Igualada |
per Lluís Garcia, Bernat Joan i Ferran Suay
1. De la (mala) situació actual de la llengua catalana
Si bé la història lingüística individual es desenvolupa al llarg de pocs anys, des de l’aprenentatge d’una llengua a la infantesa, fins l’aprenentatge d’altres llengües i el seu ús segons els diversos contextos socials, la història lingüística d’un territori es compta en segles. Així, l’iber tardà devers sis segles a desaparèixer totalment a partir de la dominació romana del seu territori, i el grec sobrevisqué a set segles de dominació otomana. Certament, els canvis lingüístics d’un territori depenen de moltes causes, però la causa principal és el domini militar d’un poder forà sobre la nació assentada al territori, poder que imposa la seva llengua sobre els vençuts. [...]
Com imposa un poder militar forà la seva llengua a un territori conquerit? Primer de tot, prohibint la llengua de la societat vençuda en tots els àmbits, civil, judicial, religiós, polític, etc., substituint-la per la llengua imposada, fins i tot arribant a esborrar la llengua prohibida de carrers, monuments, cementeris o temples.
En segon lloc, castigant, per diversos mitjans segons les circumstàncies, l’ús de la llengua prohibida per part dels seus parlants, tot creant-hi [...] la «certitud» de la inservibilitatde la seva llengua, mitjançant el mecanisme psicològic de la desemparança apresa. [...] La dificultat de superar la desemparança apresa, fa que els parlants de la llengua prohibida mantenguin el seu no ús fins i tot quan han minvat, o desaparegut, les prohibicions explícites i les coercions reals.
En tercer lloc, evitant que la llengua perseguida sigui ensenyada a l’escola, circumstància més i més important [com] més complexa és una societat i, per tant, més dependent de l’escriptura.
I, en quart lloc, afavorint la immigració aŀlòfona, pel procediment usual del «repoblament» amb gent parlant de la llengua imposada. Quan aquests «repoblaments» programats i coercitius no són possibles, com passa en les situacions polítiques «civilitzades», cal evitar de totes totes que els immigrants aŀlòfons, i no necessàriament de la llengua imposada, s’integrin en el país d’acolliment. [...] En definitiva, cal estroncar el procés normal d’adaptació i d’integració, més o menys llarg segons les circumstàncies, dels immigrants al seu nou país.
En substància, el poder forà trastoca fonamentalment dos comportaments naturals i bàsics: la transmissió familiar i escolar de la llengua i l’aprenentatge de la llengua nacional per part dels immigrants. És normal i natural que els fills aprenguin i parlin la llengua dels progenitors, tant a casa com a l’escola, com és normal i natural que els nous vinguts aprenguin i parlin la llengua del país receptor, més ràpidament i millor [com] més petits arriben, passant la majoria de vegades per l’ús de dues llengües: la pròpia i la del país d’acolliment. [...]
Fa devers un segle i mig, hi havia a Europa diverses comunitats lingüístiques que, trobant-se en una situació de minorització, varen començar a maldar per desfer-se’n, per sortir de la minorització; en definitiva, per recuperar la preponderància de la llengua en el si de la pròpia societat. És allò que a l’últim quart del segle XX anomenàrem, de manera bastant generalitzada, normalització lingüística. El procés de normalització lingüística consisteix en la recuperació de tots els espais d’ús perduts (públics i privats) per a una llengua, en una comunitat lingüística que ha estat minoritzada. [...]
Sortosament, tenim suficient perspectiva històrica i podem analitzar un ventall prou interessant de casuística sobre la qüestió per poder analitzar en quines condicions es recuperen les llengües, en quins medis socials es poden desenvolupar plenament i dins quines estructures polítiques poden veure el seu futur garantit. Contràriament al discurs espontaneista que practica el darwinisme lingüístic pretesament liberal, l’ús de la llengua no es generalitza (o es desgeneralitza) de manera espontània, sinó que es requereix una planificació minuciosa i una feina exhaustiva per portar a una o [una] altra conseqüència. No hi ha processos espontanis ni usos lingüístics generalitzats que no estiguin sotmesos a relacions de força en el si de la societat. [...]
Quan la submissió lingüística ha esdevingut la norma, parlar la llengua pròpia adquireix un [...] estigma: la connotació política del parlant és [...] un cost afegit, que queda molt ben resumit en un acudit que diu: «Els francesos parlen francès perquè són francesos; els italians parlen italià perquè són italians; quina llàstima que els catalans parlem català perquè som independentistes!». S’hi podrien aportar explicacions més formals; difícilment, però, serien més clarificadores. [...]
2. De la preservació de la riquesa lingüística
[…] La futura constitució de la República Catalana no pot deixar de reconèixer un dret elemental com és la llengua pròpia, tal com reconeix la Declaració universal dels drets humans (ONU): «Tota persona té tots els drets i llibertats proclamats en aquesta declaració, sense cap distinció de raça, color, sexe, idioma, religió, opinió política o de qualsevol altra índole, origen nacional o social, posició econòmica, naixement o qualsevol altra condició.»
I de llengües n’hi ha a Catalunya moltes més que no pas religions. Així, i encara que la constitució definís la República Catalana com a laica o aconfessional, ningú no podria esser discriminat, per a qualsevol activitat, per esser musulmà o evangèlic. [...] Consemblantment, si la nostra futura constitució proclamés el català com a llengua de la República, tot respectant la Declaració universal dels drets humans, ningú no podria esser discriminat per parlar espanyol o urdú. [...]
I l’espanyol a Catalunya ha d’esser tractat com l’urdú? Naturalment que no. Una cosa és declarar constitucionalment que tothom té dret a la sanitat pública i una altra tractar mèdicament tothom igual sense fer cas de l’edat, del sexe, del tipus de malaltia, etc., perquè és evident que la incidència i prevalença de certes malalties aconsella tractar-les amb un protocol propi tot i prenent mesures coŀlectives. És evident que caldrà satisfer les demandes de traducció i de mediació davant la justícia, o dels serveis de salut, d’immigrants de qualsevol llengua però que no coneguin el català, i aquestes demandes seran més fàcils de solucionar si coneixen l’espanyol, perquè durant els primers decennis d’existència de la República Catalana l’espanyol serà conegut i usat, atès el coneixement obligatori que el govern espanyol ha imposat, i imposa, a tota la nostra població. [...]
3. De la llengua de la República Catalana
La llengua de la República és el català. L’occità és la llengua de la Val d’Aran i, per tant, també llengua de la República. El que diem per al català ho diem sistemàticament per a l’occità a la Val d’Aran. [...]
Perquè la llengua catalana esdevingui una eina al servei de tots els catalans sense les esmentades interferències és del tot necessari que la comunitat lingüística que la parla pugui prendre les seves pròpies decisions, sense cap poder aliè que ho impedeixi ni que pugui interferir-hi, partint de la sobirania nacional pròpia. [...]
4. De l’oficialitat de la llengua catalana
El tema de l’oficialitat del català podria sorgir en les converses de repartiment d’actius i de passius entre la República Catalana i el Regne d’Espanya, en el moment de regular la independència. [...]
Els negociadors de la part catalana, davant la demanda d’un estatut especial per a la llengua espanyola, podrien proposar una cooficialitat passiva de l’espanyol en els àmbits més directament implicats amb els serveis socials i sanitaris. Això significaria que els professionals i treballadors públics d’aquests serveis, [en] la República Catalana, haurien d’acreditar la comprensió oral i escrita de l’espanyol, per tal de realitzar millor i més eficaçment les seves feines. Ara bé, aquesta cooficialitat passiva de l’espanyol hauria d’esser corresposta per una cooficialitat passiva del català, simètrica a la cooficialitat passiva de l’espanyol, al País Valencià, a l’arxipèlag balear i a la Franja de Ponent. Aquesta reciprocitat de cooficialitats hauria d’esser supervisada per organismes internacionals. [...]
Per als catalans, la qüestió de l’oficialitat no resulta clau ni ens interessa especialment. Per tant, en principi, no cal que hi hagi llengües oficials a la República Catalana. Entenem altament contraproduent el fet de remarcar que alguna llengua hagi de ser necessàriament d’obligat coneixement. Són les relacions de poder, els elements de sobirania, allò que marca si la gent l’adopta o no de manera espontània i es preocupa o no per aprendre-la. Al cap i a la fi, el que fa que una llengua sigui apresa per aquells que no la saben té a veure, com a element cabdal, amb la sobirania política. [...]
Comptar amb un estat, encara que no afecti tot el domini lingüístic, esdevé l’eina necessària per renegociar la qüestió de la llengua als territoris que encara no comptin amb estat propi i, per tant, establir un nou marc a l’hora de negociar l’estatus tant del català al Regne d’Espanya com de l’espanyol a Catalunya. [...] És per això que considerem prematurs, innecessaris i perjudicials, els posicionaments respecte a l’oficialitat, o no, de l’espanyol, previs a la negociació amb el Regne d’Espanya, que només es podrà obrir quan, en peu d’igualtat, siguin dos estats els qui negociïn. [...]
La Vall d’Alba, la Plana Alta, 31 de gener de 2017
Extracte de l’article publicat a la Revista de Catalunya amb el títol «En tenir les eines, farem la feina», núm. 297, primer trimestre del 2017