A finals del segle XIX, a França, un nen que es deia Charles Péguy, fill d’una cadiraire i amb una àvia analfabeta, quan va acabar l’escola primària, estava destinat a aprendre un ofici. Però el seu mestre, que es va adonar del talent que el nen tenia per a la llengua, li va aconseguir una beca municipal i així va poder fer el batxillerat. Cal que aquest noi faci llatí, va dir el mestre. Ara ja no ho diria cap mestre, això, esclar, perquè el llatí s’ha arraconat lamentablement dels plans d’estudis. Aquell nen va estudiar llatí i altres coses i va arribar a ser un dels més grans escriptors de França. Va dominar la llengua francesa i va escriure meravellosament bé. Tot perquè un mestre va saber veure que el noi tenia talent i perquè hi havia beques municipals. Péguy va entrar en la gramàtica llatina com en un jardí de flors. Així ho explica en uns records sobre la seva infantesa que va escriure molts anys més tard, poc temps abans de morir al front, al començament de la Primera Guerra Mundial. A aquell noi li va agradar fer llatí. Va descobrir el tresor de la gramàtica llatina, que era la base de la gramàtica de la seva llengua, la francesa, com ho és de la nostra, la catalana. I ho va considerar una aventura meravellosa.
*Extracte d’un article titulat “Llegir”, Ara, 21 abril 2017