«Ua lengua, ac sabetz, non ei era obra artificiau d’un òme o de diuèrsi, e tanpòc d’ua acadèmia, ne d’un regime sigue eth que sigue. Ua lengua, me semble, ei quauquarren de meravilhós, donques qu’ei eth refugi d’aquera lum qu’en didem eth Vèrb. Ua lengua rebrembe un jas minerau: donques, qu’en hons d’ua lengua se i han deposat totes es emocions, toti es sentiments, toti es pensaments de dètz, de vint, de trenta, de cent generacions. Ua lengua ei un blòc de pèira; ei un antic fondament on cada passant a metut era sua peça d’òr o d’argent o de cueire; ei un monument immens a on cada família a carrejat era sua pèira, a on cada ciutat a bastit eth sòn pilièr, a on ua raça sancera a trebalhat de còr e d’anma pendent cent e mil ans. Ua lengua, en ua paraula, ei era revelacion dera vida vidanta, era manifestacion deth pensament uman, er esturment subre-sant des civilizacions e eth testament parlant des societats mòrtes o viues.»
*Discors ena Santa Estella de 1877 (recollit per Jusèp Loís Sans en Institut d’Estudis Aranesi – Acadèmia Aranesa dera Lengua Occitana, Discorsi [...] d’entrada ena Acadèmia, Vielha, 9 de juriòl de 2015, Lhèida, deseme 2015)