«Aixís la vostra sardana s’ha fet la dança catalana, perquè és una dança de reis; tot-om hi va a una, però cadascú ·y entra i en surt quan vol; i mentres es dins se subjecta a la llei de son compas, que es com si diguéssem al ritme de la vida social, la llei igual per a tots i, no obstant, a mida de cada ú: que ·l vell la dança com a vell, el jove com a jove, la dòna com a dòna, el nin com a nin, sense que per això l’un embarraci l’altre, ni ningú perdi ·l majestuós acompassament del tot; i quan no ·l vol seguir més, marxa a son arbitri, deixant a llur plaer als que vullen seguir-lo. Mentres hi es, se lliga a tots per les mans; més les mans son franques de pendre i de deixar. Voleu entrar-hi? La rodona s’obre, i dues mans vos prenen. Voleu sortir-ne? Aquelles mans mateixes vos solten lliure, i la rodona, tornant-se a tancar, segueix impertorbable la seva rítmica llei. Feu lo que vullau, mai hi feu nosa perquè mai hi feu falta; i a mercès d’aquesta santa llibertat, la rodona s’aixampla i s’estreny, es xica o es grossa, es de tres o de tres-cents, però tant sardana fan tres-cents com tres; es unió i llibertat alora; es la dança federal que ajunta ·ls omes lliures i els pobles lliures: es la dança catalana.»Doncs, si l’Empordà ha donat a Catalunya el símbol de son esperit amb una bella dança, bé podrem dir que l’Empordà es com el cor mateix de Catalunya, i que d’ell sortirà aquell esperit que ha de fer de tot el poble català el poble escollit dels temps a venir, creador d’aquella meravellosa Catalunya que en el misteri dels temps ens es promesa.»
(Extret de l’escrit «A l’Empordà», sense data [anterior a 1890?], inclòs sense retocs a Pompeu Fabra, Gramática de la lengua catalana, Tipografia L’Avenç, 1912, p. 292-294, reproduïda a Pompeu Fabra, Obres completes, Enciclopèdia Catalana - Edicions 3i4 - Edicions 62 - Editorial Moll, 2005, vol. I, p. 758-760.)
