 |
| Percentatge de població que dóna suport a ISIS (agost 2014) |
[...] Em va saltar a la vista llegint al web de Le Figaro una entrevista amb la sociòloga de mitjans Marie Lhérault [...]: “Atemptats: Per què ens infligim el traumatisme de la informació ansiògena?” Es refereix en particular al seguiment de la informació televisiva, a aquella forma de dol, diu l’experta, impossible d’evitar en circumstàncies com les del 13 de novembre [assassinat de 130 persones per membres d’ISIS al centre de París]. Dol, al seu torn, que el que té de catarsi coŀlectiva ho té també, a través de la difusió de les imatges i de tants rumors, d’amplificació del traumatisme i sobretot de la por.
“[...] Encara hi ha grans progressos per fer: hi ha hagut una falta de pudor, sovint per part de periodistes joves sobre el terreny, en la forma d’entrevistar les persones que acabaven de viure o eren testimonis de l’horror. Al mateix temps, això és el que constitueix la llibertat de premsa: no es pot impedir que els mitjans relatin en temps real el que passa”.
Deixo de banda l’aspecte relatiu als periodistes joves, que, potser, diguem, estan fent les coses tal com les empreses volen, allò d’“em paguen per això” que avui més que abans pot dir tant un periodista com un pistoler a sou. Uns emoluments, a més, miserables. La informació espectacular no és avui producte en exclusiva de la societat de l’espectacle iniciada als seixanta, fins i tot als cinquanta; és, en tot cas, la seva exasperació, el resultat de com pot un periodista jove guanyar-se –una mica, només una mica– la vida.
Tot i això, potser el més interessant continua sent què és avui la llibertat de premsa. Esclar, esclar, qui ho negaria: No es pot impedir que els mitjans relatin en temps real el que passa. Bé, doncs això és el que els ha passat als mitjans belgues. Muts i a la gàbia. Le Monde publicava aquest dilluns al seu web una crònica de la seva corresponsal Cécile Ducourtieux a Brusseŀles: “Els mitjans belgues justifiquen el seu respecte a les consignes de la policia”.
La periodista es pregunta d’entrada: “Els mitjans belgues, més responsables o més servils que els francesos?”, per a continuació explicar: “Els periodistes de Brusseŀles van viure, la nit del diumenge 22 de novembre, una experiència coŀlectiva completament inèdita. Van acceptar no comunicar, o gairebé, informacions quan la policia federal els va demanar, molt directament, amb la finalitat, els va dir, de no pertorbar la vasta operació en curs que llavors es feia a Brusseŀles, als seus suburbis propers i a Charleroi per intentar arrestar els individus sospitosos de voler cometre atemptats similars als perpetrats a París el 13 de novembre”.
El diari de més difusió, Le Soir, va optar per la transparència, que no era la de seguir informant en temps real sinó dir per què acceptava una petició que va ser doble, del “centre de crisi” policial i del mateix primer ministre [Charles Michel], i va tuitejar: “Amenaces terroristes a Brusseŀles. Le Soir suspèn la difusió d’informacions sobre les operacions en curs.” Menys aquiescent va ser la televisió pública, RTBF, el director de la qual, Jean-Pierre Jacqmin, va optar per censurar només els noms dels carrers afectats: “Després, les autoritats no ens han fet cap retret. De totes maneres, a Bèlgica no es donen ordres a la premsa!”
Hi ha alguna cosa encara, fins i tot més extraordinària, per al record de la nit d’aquest diumenge a Bèlgica: la reacció de molts dels seus periodistes a la seva pròpia reacció de no informar, acceptant la petició de la policia. Es van posar a fer d’internautes, sobretot els de la capital, i van inundar les xarxes, durant dues hores llargues, amb fotos i un minivídeo d’un gat! Un gatet blanc amb els ulls molt oberts, espantats. “Un gran moment de desfogament coŀlectiu”, narra la cronista Ducourtieux, que a continuació escriu: “‘Surrealisme a l’estil belga’, van decretar immediatament, en substància, els internautes francesos, admirats”. Diguem-ho així.
Extracte de l’article de Mercè Ibarz titulat «Informació ansiògena», publicat a El País, 26 novembre 2015