 |
| (Pobra bèstia) |
La llengua és un sistema de signes regularment codificats que té la perversa virtut de ser usat i transmès per uns intermediaris amants de la irregularitat. Nosaltres. Els usuaris del llenguatge formem comunitats molt canviants en contextos cada cop més inestables.
Per això, en qüestió de llengües, la quantitat acaba determinant-ne la qualitat. A primers del segle XXI el gruix de mitjans de comunicació de masses que fan servir una llengua és decisiu per explicar la seva evolució i, doncs, determina la distància que separa la normativa de l’ús. Ara mateix, el cabal lingüístic que circula per l’espai comunicatiu català viu situacions molt diferents si parlem del Principat, el País Valencià, les Illes o els altres territoris del domini lingüístic. [...] Per això, qualsevol intent d’adaptació de la normativa als usos lingüístics que el món contemporani propicia passa per una condició prèvia. Abans d’adaptar, cal adoptar. Adoptar la llengua en tots els àmbits d’ús. Sembla una obvietat i resulta llastimós haver d’insistir-hi encara ara, però cal fer-ho.
Més enllà de la imprescindible adopció de la llengua, no hauria de ser cap problema adaptar la normativa en alguns aspectes. El lèxic, per exemple, que és molt vistós però resulta ben superficial. Les incorporacions al diccionari normatiu no haurien de ser cap excepció ni trigar tant, amb el benentès que sovint hi ha termes d’ús passatger que no cal introduir al DIEC a corre-cuita, perquè no es consolidaran en l’ús. Qui parla avui de fer escraches o vapejar un cigarret electrònic? La velocitat d’adaptació ha de ser forçosament lenta, però la normativa no pot ser immutable, com no ho és l’instrument que governa.
De fet, la llengua es podria comparar a un cavall que muntem quan escrivim. L’escriptor en seria el genet que aferra les regnes amb les dues mans. Quan es vol cenyir estrictament a la norma l’estira amb la dreta i el cavall tomba cap allà. Quan es deixa anar li clava estrebada amb l’esquerra i el cavall rectifica la trajectòria cap a l’altra banda. Però si només el regís amb una mà el cavall es limitaria a fer cercles sobre ell mateix i no avançaria.
Tirar pel dret, aquí, vol dir aferrar les regnes amb les dues mans i fer pressió per les dues bandes. Adaptar-se i adaptar.
(Extracte de l’article publicat a Llengua i treball, octubre de 2015, amb el títol «Adaptar, adoptar, adaptar-se»)